Ausetà-Vigatà-Música Clàssica: Èxtasi

dilluns, 8 de gener del 2018

Èxtasi

Èxtasi: L'èxtasi és aquell estat sublim segons el qual tot artista, religiós o laic aspira a assolir. Els nostres il·lustres avantpassats ja el van buscar en substàncies estimulants, com una drecera per elevar-se a les altures. Ho van fer a través del Déu grec Dionís i del seu equivalent romà Bacus, déus de la bogeria i del vi, inspiradors de la bogeria ritual i l'èxtasi. En aquesta recerca d'allò més profunda a través de l'art, recorrerem llocs tan fascinants com l'església de Santa Maria Assumpta a l'illa de Torcello, on el color daurat, que representa el color de Déu, ho predomina tot. O la capella de Santa Cecília de Montserrat, on xerrarem amb Sean Scully, un pintor nord-americà d'origen irlandès que creu que qualsevol color pot fer-nos plorar d'emoció. A Roma, revisarem l'obra de Bernini, que va aconseguir fer del marbre textures que ningú mai no havia aconseguit anteriorment.A través de la música, arribarem a l'èxtasi tot escoltant les 'Variacions Gould', interpretades pels virtuosos germans Jussen, i una colpidora versió d''El poema de l'èxtasi', de Scriabin, interpretada per l'Orquestra Simfònica del Vallès.

ATENCIÓ- Cliqueu sobre el títol petit. Èxtasi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Desitjo

El meu primer desig és que estimis i que, estimant, rebis la recompensa de ser estimat. I, si no és així, que et sigui fàcil oblidar i que després d'oblidar no obris la porta a la rancúnia. Que mai t'acompanyi la desesperança.

Desitjo, també que tinguis amics, i que, fins i tot els inconseqüents, siguin valents i fidels. Que, com a mínim, en tinguis un en qui confiar sense cap mena de dubte. I que, com que la vida és així, et desitjo que també tinguis enemics. Enemics? Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, per tal que, algunes vegades, et qüestionin les teves pròpies certeses. I, d'aquesta manera entre totes, pugis tenir-ne una que sigui justa, perquè no et sentis massa segur de tu mateix.

Voldria que fossis útil, però no insubstituïble. I en els mals moments, quan ja no quedi res a fer, aquest "ser útil" sigui suficient per a seguir mantenint-te dret.

De la mateixa manera, desitjo que siguis tolerant, no amb aquells que poc s'equivoquen, perquè això és massa fàcil... sinó amb els que l'erren molt i irremeiablement. Que fent un bon ús d'aquesta tolerància sigui un bon exemple per als altres.

Voldria que, si ets jove, no maduressis massa de pressa, i que, si ets madur, no vulguis rejovenir. Si ets gran, no desesperis, perquè cada edat té el seu plaer i el seu dolor, i és necessari que fructifiquin en nosaltres.

Voldria que tinguis els teus moments de tristor. No tot un any, potser un dia o un minut, per tal que valoris que el somriure diari és bo i el riure constant és malaltís.

Tinc ganes que descobreixis, urgentment, malgrat tot i per damunt de tot que hi ha al teu costat, éssers oprimits, tractats amb injustícia, persones infelices....

Desitjo que sàpigues acaronar un gos, alimentar un ocell, escoltar el cant del rossinyol que canta a la mare natura, perquè d'aquesta manera et trobaràs bé amb ben poca cosa.

Voldria que plantessis una llavor, encara que sigui ben petita, l'acompanyis en el seu creixement, i descobreixis de quantes vides està fet un arbre.

Desitjo per acabar, que, si ets home, tinguis una bona dona al teu costat i, si ets dona, un bon home, avui, demà, demà passat... I que, en tot moment, pugeu parlar d'amor per a tornar a començar.

Si tot això passés, no tindria res més a desitjar-te.

Adaptació d'un text de Víctor Hugo