Ausetà-Vigatà-Música Clàssica: Vanitat

dilluns, 8 de gener del 2018

Vanitat

Vanitat: La vanitat forma part de la naturalesa humana, però també és intrínsec a l'esperit artístic.En el capítol d'avui, farem un recorregut per diferents formes de vanitat humana i artística. Parlarem d'això amb el doctor Manuel Antón, crític d'art, al Museu del Prado, a partir d'alguns retrats de monarques que van intentar aconseguir diferents objectius amb els seus posats. També amb Sarai López, campiona d'Espanya de Bodybuilding, una especialitat esportiva que ens evoca a les magnífiques escultures que al llarg de la història han representat els més vanitosos. A més, viatjarem al Palau de Versalles, construït per Lluís XIV, per comprovar que és un dels exemples més evidents de vanitat en la història de la humanitat. Recorrerem també l'arquitectura vanitosa de la Barcelona modernista, entrevistarem l'escultor Jaume Plensa i gaudirem de la càlida veu de la soprano Desirée Rancatore. I tot això per reflexionar sobre si l'art, enfront de la mort, ens converteix realment en immortals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Desitjo

El meu primer desig és que estimis i que, estimant, rebis la recompensa de ser estimat. I, si no és així, que et sigui fàcil oblidar i que després d'oblidar no obris la porta a la rancúnia. Que mai t'acompanyi la desesperança.

Desitjo, també que tinguis amics, i que, fins i tot els inconseqüents, siguin valents i fidels. Que, com a mínim, en tinguis un en qui confiar sense cap mena de dubte. I que, com que la vida és així, et desitjo que també tinguis enemics. Enemics? Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, per tal que, algunes vegades, et qüestionin les teves pròpies certeses. I, d'aquesta manera entre totes, pugis tenir-ne una que sigui justa, perquè no et sentis massa segur de tu mateix.

Voldria que fossis útil, però no insubstituïble. I en els mals moments, quan ja no quedi res a fer, aquest "ser útil" sigui suficient per a seguir mantenint-te dret.

De la mateixa manera, desitjo que siguis tolerant, no amb aquells que poc s'equivoquen, perquè això és massa fàcil... sinó amb els que l'erren molt i irremeiablement. Que fent un bon ús d'aquesta tolerància sigui un bon exemple per als altres.

Voldria que, si ets jove, no maduressis massa de pressa, i que, si ets madur, no vulguis rejovenir. Si ets gran, no desesperis, perquè cada edat té el seu plaer i el seu dolor, i és necessari que fructifiquin en nosaltres.

Voldria que tinguis els teus moments de tristor. No tot un any, potser un dia o un minut, per tal que valoris que el somriure diari és bo i el riure constant és malaltís.

Tinc ganes que descobreixis, urgentment, malgrat tot i per damunt de tot que hi ha al teu costat, éssers oprimits, tractats amb injustícia, persones infelices....

Desitjo que sàpigues acaronar un gos, alimentar un ocell, escoltar el cant del rossinyol que canta a la mare natura, perquè d'aquesta manera et trobaràs bé amb ben poca cosa.

Voldria que plantessis una llavor, encara que sigui ben petita, l'acompanyis en el seu creixement, i descobreixis de quantes vides està fet un arbre.

Desitjo per acabar, que, si ets home, tinguis una bona dona al teu costat i, si ets dona, un bon home, avui, demà, demà passat... I que, en tot moment, pugeu parlar d'amor per a tornar a començar.

Si tot això passés, no tindria res més a desitjar-te.

Adaptació d'un text de Víctor Hugo